Aproximació a l’origen històric de les CPS

Les barraques de vinya, i en general totes les CPS, són un patrimoni ancestral que reflecteix les antigues formes de vida de la pagesia i la seva activitat agrícola i ramadera. A partir del període neolític, el coneixement de l’agricultura i la domesticació d’algunes espècies animals va facilitar el sedentarisme de les col·lectivitats humanes. En aquells temps sorgeix la “cultura megalítica”, que es caracteritza per la utilització de grans pedres en construccions sepulcrals, com a mitjà de senyalització del territori o amb caràcter ritual. En algunes contrades es comencen a emprar també pedres en sec per bastir les primeres filades de parets de cabanes. Les àrees on s’han localitzat aquest tipus de construccions són molt diverses: des de les illes britàniques fins al mediterrani oriental, passant pel centre d’Àfrica.

La utilització que es dóna a les actuals barraques de vinya com a lloc d’aixopluc i magatzem d’eines divergeix molt de l’ús que es donava a les construccions de pedra seca prehistòriques, de caràcter funerari o simbòlic. En el nostre entorn geogràfic la “cultura megalítica” també hi és representada, però va ser a partir dels inicis de l’època medieval que l’ús de la pedra seca va prendre una gran embranzida. A mesura que durant el període comtal progressava l’ocupació de territoris anteriorment sota poder andalusí, molta població procedent de les terres pirinenques i prepirinenques les va repoblar i colonitzar. Va ser necessari aleshores artigar nous terrenys, la qual cosa va comportar rompudes importants de boscos i terrenys erms i l’ús de la pedra seca per a la construcció de marges, cabanes, pous, etc. En tot cas, manquen encara estudis que puguin precisar amb exactitud els antecedents de les nostres barraques, l’origen de les quals és sens dubte molt antic.

La major part de les barraques de vinya del territori català es troba a les comarques centrals i meridionals, tot i que també són freqüents en algunes comarques gironines. La seva tipologia és molt diversa. Les més antigues que es conserven avui en dia daten del segle XVIII, però la major part es van construir en el segle XIX. A les comarques del Penedès, Baix Llobregat i Garraf les construccions de pedra seca es van bastir durant el mateix període, fins a l’arribada de la plaga de la fil·loxera entorn els anys 1887-1890, que obligà a abandonar la majoria de vinyes. Les darreres construccions són del primer terç del segle XX.

Posteriorment, els canvis soferts en l’estructura social de la pagesia, així com la modernització i mecanització progressiva de les eines del camp i dels mitjans de transport ha provocat que avui en dia les barraques de vinya i altres construccions de pedra seca deixin de tenir utilitat per a la pagesia i que, per tant, tinguin un futur incert.

google maps
Fundació Territori i Paisatge